martes, 20 de marzo de 2012

Les pròximes entrades les podreu trobar en:

http://magascon.blogspot.com

domingo, 11 de septiembre de 2011

Museus valencians: L'IVAM


Nom del museu: Institut Valencià d'Art Modern

Ubicació: Guillem de Castro, 118. Valéncia Ciutat.

Any fundació: 1989

Titularitat: Generalitat Valenciana

Objecte: Exposició i difusió de l'art modern i contemporàni

Web: www.ivam.es


Espai museístic


L'espai, o millor dit, els espais de l'IVAM estan dedicats a l'art modern i contemporani sense concesions a cap atra época artística. El museu conta en l'exposició fixa de 392 peces de Julio Gonzàlez, una sala dedicada a Ignacio Pinazo, i diferents sales on es mostren la colecció del museu i exposicions temporals. L'IVAM és un centre de prestigi internacional i important contenedor cultural.

Espai històric


Per la seua ubicació, si bé no incorpora concesions a l'art de temps més passats que la modernitat, no pot quedar d'esquenes a la història de la pròpia ciutat on té la sèu perque en la coneguda com a Sala de la Muralla les exposicions temporals giren al voltant precíssament de les restes de la muralla que encercolava la ciutat fins al segle XIX en que va ser enderrocada

Espai conceptual


En tot cas, l'IVAM no és només els seus espais i sales, sinó el concepte que transmitix als seus visitants que segur no quedaran indiferents. Des de les pintures prehistòriques fins a la premodernitat, l'art no es qüestiona, simplement es fruix, es valora comparativament i, en alguns casos, mercantilment. Pero l'art contemporàni sí es qüestiona, possiblement perque és l'actual i encara no ha passat pel tamís del temps. En tot cas, es rebuja o s'estima quasi irracionalment. El visitant de l'IVAM no hauria d'anar al museu des de cap pretensió o prejuí, no cal pretendre trobar explicació a lo conceptual ni observar des d'una mirada simplement realista. Si ens ho mirem des d'esta perspectiva, almenys trobarem que podem repensar la realitat, perque la realitat, no és sempre com vivim o imaginem.




domingo, 5 de junio de 2011

Destins

(Primera part del primer capítul d'una novela bloggera per entregues)

Destins

Capítul I


Hem deixat arrere el rebombori del Mercat Central. Les indicacions de la guia que compràrem en Düsseldorf no anaven desencaminades, tot i el seu estil lliteràri a mig camí entre l'arenga panfletària i l'adulació edulcorant. Lo ben cert és que el mercat és una visita més que recomanable. Ara anem, si no ens hem enganyat mirant el mapa, cap a la Plaça de l'Ajuntament a on intentarem refrescar el cos que comença a calfar-se baix este sol ofegador.
---
Tot el matí de compres en El Corte Inglés és tan emocionant i divertit, com cansat, encara que una cansera reconfortant i que s'ha de compartir, i no hi ha millor manera de comentar l'experiència maravellosa del “shopping” que fer reposar les bosses en una cadira i prendre un refresquet en les acompanyants i també amigues en este cas. Estem en la plaça de l'Ajuntament, això sí, a l'ombra d'un parasol, perque el sol calfava de valent.
---

Després d'un llarc temps ennuvolat hui és un dia radiant. El sol enlluerna la ciutat. La seua llum acarona cada racó dels edificis, se filtra en cada gota d'aigua de la font. Fa només cinc minuts he compartit la meua alegria en Anna per teléfon. Per fí puc alenar en esperança després d'un temps d'incertidumbre. Les anàlisis han eixit perfectament i ara ho estic celebrant en soletat prenint tranquilament una tònica en llima ben gelada i les seues bambolles no són gens amargues, més bé al contrari, cada una d'elles omplin la meua gola de la dolçor de la vida.
---

No tinc massa temps lliure últimament, per això, poder agarrar-me tot un matí tranquilament és tot un luxe que no puc desaprofitar, encara que no he trobat millor manera que passejar per la ciutat observant la seua vida des de la barrera del meu desconeiximent. Després d'un parell d'hores, o més, descobrint el seus carrers, els peus m'han demanat un descans i com la calor també comença a ser aplanadora, he decidit observar la ciutat des d'un de les seues concorregudes terrases en plaça principal. La vida passa darrere d'un besllumenat got invadit pels gels.

viernes, 24 de diciembre de 2010

Bon Nadal


Benvolgut amics, lectors d'este blog, vos desige a tots Bon Nadal en uns versos que he afillat seguint la tradició d'un gran poeta com fon Pere Delmonte. Segur que no arribe a la seua altura pero almenys espere que vos faça arribar el meu sentiment de fraternitat.

Estrela de Belem, cel d'esperança
allumena el camí cap al pessebre
anúncia l'eterna íntima usança
puix naix la salvació que hem tots de rebre

Estrela de Belem, sense tardança
acarona el breçol com un orfebre
que circella en conreu la benaurança
a on la saó del món s'ha de concebre

Estrela de Nadal, llum escollida
eres cresol humil que sempre alena
l'essència de l'estima més sentida

Reblix nostre esperit, l'ànima plena
del teu rostre de pau que ens dóna vida
en la nit que l'amor, al món s'ofrena

martes, 9 de noviembre de 2010

El carrer



(Relat propi aparegut en el número 1 de la revista Solcant de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana www.aellva.org)

Ya no aguantava més. El cos no li responia per a seguir el ritme dels seus companyons de treball
més jóvens que ella, de manera que va decidir donar per acabada la festa i anar-se'n a casa. Se'n
va anar, això sí, despedint-se de tots els que trobava pel camí cap a la porta d'eixida, desijant-los
al mateix temps, per última vegada, un Bon Nadal, encara que realment no sabia si molts dels
seus companyons la van entendre. Uns estaven realment alcoholisats, atres atordits per
l'excessiu volum de la música i l'ambient estrident, i atres, encara que no ho confessaren,
estaven en el mateix estat de cansament que el seu. En tancar la porta del pub darrere de sí, va
sentir un cert conhort, encara que en respirar profundament buscant un aire menys carregat,
l’humitat li va calar fins a les seues més amagades interioritats. Es va arropir en el seu propi cos
buscant la seua calor interior. Es va cenyir l'abric en el cinturó de gran sivella metàlica. Es va
rodejar el coll en una gran bufanda de llana. I es va posar els guants a consciència encaixant-los
perfectament entre els seus dits, abans d'iniciar el camí de tornada cap a sa casa.

El pub estava en la zona antiga de la ciutat, junt al riu, per això l’humitat es fea més present en
cada racó d'aquells carrers estrets adornats encara en alguns blasons heràldics i cornises
renaixentistes hereus d'una història esplendorosa que només era part d'un letàrgic i silenciós
recort colectiu. Precisament el silenci s'havia apoderat de la nit i només es trencava per
l'estridència dels seus tacons contra el fret paviment de la reduïda vora remarcada entre bolarts
metàlics.

Ara s'arrepenedia en certa manera de no haver deixat el coche en un pàrquing pròxim, pero li
fea molt de fredat entrar de nit en un aparcament públic. Era una situació que evitava sempre
que sabia que tornaria sola, com resultaria previsible aquella nit, i per això, havia deixat el coche
aparcat a una certa distància del pub. Preferia caminar lo que fora necessari a vore's atrapada
per la fòbia al pàrquing en que s'havia convertit eixe temor iniciàtic i generalisat, encara que
haguera de creuar casi tot el núcleu antic i els seus carrers apartats i foscs.

Caminava sense voler deixar-se dur pels temors propis d'eixa foscor i les llegendes que
guardaven les parets pairals. Intentava embargar les pors genètiques per pensaments de
tranquila quotidianitat, encara que la seua ment, com la de tots els sers humans, la dirigia cap
als desassossecs eterns. En girar un cantó, va alçar el cap i es va trobar al principi d'un carrer
que ocupava la seua estretor per una bastida que adornava tota la frontera d'un edifici que
amenaçava ruïna imminent. I de sobte, li va paréixer que ya havia estat allí. No a soles en eixe
mateix carrer, cosa que era normal vivint en aquella ciutat i agradant-li passejar per la bohèmia i
les botigues del barri, sino que tenia gravat en la seua ment eixe mateix instant en tota la seua
càrrega de soletat, en tot el seu silenci, en tota la seua foscor. Estava segura que ya ho havia
vixcut anteriorment.

No era la primera vegada que li ocorria una cosa pareguda, de fet havia llegit que no era un
fenomen estrany, al contrari, a moltes persones els passava. Per això mateix no li va donar major
importància, encara que sense arribar a donar més que dos passos, la va invadir una sensació
d'intranquilitat infinita relacionada en eixa mateixa situació. No podia saber perqué, pero eixe
instant ya vixcut, la seua ment ho relacionava en alguna cosa desagradable que l'inquietava. Va
deixar de caminar. Va mirar nerviosa al seu voltant. En tot cas no va observar res estrany. Ni tan sol va vore a ningú. Respirà profundament, i de nou va sentir l’humitat penetrant-li fins a les
entranyes. Potser per això va accelerar el pas.

La sensació de reviure eixe mateix moment segon a segon se li fea cada vegada més present. Al
mateix temps creixia l’intranquilitat que s'anava transformant en un sobresalt intern a cada
moviment. Va decidir parar-se de nou per a cerciorar-se que no hi havia ningú, que tot estava
aparentment tranquil. Pero a pesar d'això, impulsada per la por que recordava haver sentit en
l'atra ocasió que havia vixcut eixa mateixa situació, va eixir corrent. Els seus tacons van resonar
llavors aborronadors. Quan estava pròxima a girar el cantó va sentir un esclafit i va girar el seu
cap lleument cap a on provenia el so. Va observar una porta que s’obria impetuosament. La seua
mirada es va congelar en eixe mateix instant. Ara ho recordava tot i va comprendre el sentit de
la seua intranquilitat. Pero no li va donar temps a reaccionar ni mínimament. Algú o alguna cosa
que no es podia reconéixer des de l'exterior, la va atraure violentament cap a dins. La porta es va tancar també violentament, mentres una lleu airada d'humitat va recórrer el carrer solitari en un sospir, gelant l'espina dorsal de la foscor.

miércoles, 3 de noviembre de 2010

Exposición: La última mina

“LA ÚLTIMA MINA”


El día 4 de noviembre se presenta la exposición fotográfica “La última mina”, un conjunto de encuadres subterráneos que muestran una tradición de miles de años. El hotel Petit Palace Germanías abrirá su sala de exposiciones a las 20h para unirse a la historia minera.

Las fotografías han sido tomadas por Antonio Delgado, nieto e hijo de mineros, quién ha vivido en primera persona la decadencia de este humilde trabajo. La Mina “Trinidad de Escucha” en la región de Teruel, dio trabajo a mil trescientos mineros en los años setenta, pero el declive, la enfermedad e incluso la muerte, dejaban en el siglo XXI, simplemente a ocho mineros en estas minas.

En honor a estos ocho mineros que han mantenido una tradición dura y sacrificada, el hotel Petit Palace Germanías, en Valencia, abrirá sus puertas del día 4 de noviembre y mantendrá la exposición hasta el 30 de diciembre, el horario será de 16h a 20h. Un recorrido por estos túneles, nos harán comprender la esencia de esta última mina de Teruel.



PETIT PALACE GERMANÍAS ***
Calle Sueca, 14

jueves, 21 de octubre de 2010

Conversación

Es sábado. El sol entra a raudales por el gran ventanal e inunda la habitación con un calor agradable que se extiende por todos los rincones. Alfonso se encuentra de pie junto al ventanal recibiendo de lleno los rayos de sol de manera que llega a percibir como penetran por los poros de su piel acunándolo. Es una sensación agradable, placentera, reconfortante. Alfonso observa más estas sensaciones que no lo que alcanza a ver con la mirada al otro lado del cristal, una amplia avenida sin demasiado tráfico por no ser día laboral y al otro lado de ella altos edificios con anuncios en las terrazas. Del abrazo del sol lo libera una voz conocida.

-¿Hola familia como estáis?
- Aquí estoy jodido.
A la pregunta genérica le contesta una voz nítidamente enferma desde la cama de la habitación. Es Juan, el padre de Alfonso.
- Venga, que no es para tanto. Le replica amablemente la voz conocida que pertenece al hermano de Juan, Isidro, que aunque es sincera no resulta tan reconfortante como los rayos del sol, al menos para Alfonso que ha dejado la proximidad al ventanal para saludar a su tío. También su madre, Amelia, se ha levantado para saludar a su cuñado.
- Y tu ¿Cómo vas cuñada?
- Aquí estamos, Isidro, aquí estamos.
Su voz suena como un lamento.
- Se te ve cansada, deberías irte a casa aunque fuera una noche.
- Eso le digo yo, que por lo menos una noche, hoy me puedo quedar yo.
Alfonso casi solapa sus palabras con las de su tío.
- Claro que sí, mujer. Tercia el enfermo desde su convalecencia.
- Pero si no estoy tan cansada, ¿Cómo voy a dejarte aunque sea una noche? Pero su contestación no ha sonado tan convincente como en días anteriores. La realidad es que está cansada, aunque en condiciones normales no aceptaría por nada del mundo que se tuviera que quedar su hijo a cuidar de su marido en lugar de ella ni una sola noche. La cuestión es que además del cansancio un dolor punzante le recorre la columna vertebral y le adormece la pierna izquierda, casi no puede ni estar sentada. De ahí su falta de convicción.

La pequeña muestra de debilidad la captan todos los presentes y aprovechan para convencerla de que se vaya a casa a descansar, y como al final da su brazo a torcer, sin pensarselo más, su cuñado le acompaña a la salida, no sin antes despedirse cariñosamente de su marido enfermo. Aún queda toda la tarde por delante, solo es el mediodía del sábado, pero no pueden dejar que recapacite y se encabezone en quedarse porque la realidad es que necesita el descanso en una cama y liberarse también de la tensión de los últimos días.

Prácticamente en el pasillo, se cruzan con otro hermano de Juan y su mujer que vienen a visitarlo. Aprovechando que su padre tiene nueva compañía, Alfonso sale de la habitación para recoger la bolsa que había dejado en el coche con la esperanza que su madre accediera a dejar el hospital por una noche y quedarse él al cuidado de su progenitor. Nada más salir de la habitación le invade el penetrante olor que desprende el centro sanitario, una mezcla entre medicamentos, enfermedades, esperanzas y tristezas. Un olor que lo acompaña hasta que deja atrás la puerta del edificio y se adentra en los jardines que lo circundan y que le recuerda la gravedad del estado de salud de su padre.

La tarde está cayendo. Las últimas visitas se han marchado poco tiempo después que las enfermeras han retirado la merienda. Cuando las primeras sombras de oscuridad se adentran en la habitación, Alfonso y su padre se quedan solos. Juan se ha quedado dormido, no profundamente, como atontado por la medicación y la calefacción. Alfonso lo mira por un instante y se deja caer en el sillón. Piensa en leer un poco, por lo que vuelve a levantarse para sacar el libro de la bolsa y también para encender una luz auxiliar que le permita descifrar las historias que guardan las páginas del libro. Su padre se remueve en la cama y en ese preciso momento, mientras se deja caer de nuevo en el sillón, piensa que posiblemente es la primera vez que estan solos los dos. Con el libro en la mano, pero sin abrirlo, intenta recordar algún momento que hubieran compartido en el pasado los dos solos, y se le hace difícil, imposible. Después de tantos años, parece que es la primera vez. Observa el cuerpo de su padre tendido en la cama y tapado con la sábana. Y le parece estar junto a un extraño. Sabe que no lo son. Que son padre e hijo, que a pesar de las numerosas discusiones y desencuentros siente un cariño por él especial, como no siente por nadie más en este mundo. Tiene conciencia que su padre, tras la apariencia ruda, también experimenta los mismos sentimientos. Pero a pesar del vínculo genético, son unos extraños. No recuerda haber tenido ninguna conversación en profundidad con él. Su padre pensaba que eso eran cosas de las madres, y el hijo lo rechazó inconscientemente desde su adolescencia. Lo cierto, y ahora tomaba conciencia por primera vez, es que desconocía tantas cosas de su padre como su progenitor de él. Alfonso vuelve a mirar hacia la cama donde Juan descansa. Ha perdido las ganas de leer. Apaga la luz y la penumbra se abalanza sobre toda la habitación pero hasta que no cierra los ojos no se disipan los neones de los anuncios de los edificios del otro lado de la avenida. No encuentra explicación a cómo han dejado pasar los años sin acabar con ese alejamiento real, ni siquiera percibirlo, al menos él. Decide que después de aquella primera noche que van a pasar los dos solos, será el momento de hablar con su padre para dejar de ser unos extraños. Ahora toca descansar y esperar que dejen de serlo antes que la salud de su padre se agrave irreversiblemente.