D'una conversa perduda pel carrer va nàixer esta idea, pot ser tan destrellatada com moltes atres de les que brollen del meu cap, o pot ser no, vorem com ho deixa el temps. No està acabada, simplement m'he agarrat un descans, pero aci vos pose tots els capítuls escrits fins ara de la meua primera novela feisbuquera titulada en principi "Confesions baix la pluja".
Després d'uns dies de calor primaveral, el matí s'havia despertat grisenc i plujós. Per això, a ningú estranyava que els dos amics raonaren baix un paraigües blau després de l'habitual café matiner. Pero eixa circumstància li va donar nom a l'història, "confesions baix la pluja"
De sobte, Marc, un dels amics, li va preguntar a l'atre: "Arnau, des de quan ens fem els nostres cafens?" Arnau, que albirava alguna intenció més enllà d'una qüestió trivial, va rumiar la contestació un segon. "No recorde exactament. ¿Quatre? ¿Cinc anys?". "¿Cinc anys? Pot ser" Va contestar Marc.
"¿Per qué em preguntes això ara?" Va replicar-li Arnau ara ràpidament mentres el que va dubtar un segon en esta ocassió fon Marc. "Ehhh, ¿per qué? Perque estava pensant que després de tants anys fent-nos un café pràcticament diari hem raonat de moltes coses, fins i tot hem mantingut silencis intesos, pero mai ens hem confesat aspectes íntims.”
Després d'aquella íntima confesió guardaren silenci. Un silenci malferit pel rebombori del restant de converses, pels amartellats colps de les culleres fent rodar els cafens i pels reclams de les màquines escuraboljaques. Arnau li va pegar l'últim glop al tallat, mentres Marc havia tornat a mirar els titulars del diari. Ningú dels dos va saber mai, qué pensaven en eixe precís instant.
Després de l'últim glop eixiren al carrer. S'afegiren a la corrent de silencis que a eixes hores del matí omplin la ciutat. Plovia, i per això, Arnau va obrir el paraigües blau. La situació tampoc no ajudava a la conversa fluida i només intercanviaren paraules des de la trivialitat fins que arribaren al cantó on els seus camins se separaven.
Quan encara no havien trobat la manera de despedir-se fins a la pròxima, va passar al seu costat un company de faena d'Arnau, que els va saludar als dos. Arnau va aprofitar per a despedir-se de Marc i anar-se'n cap a la Conselleria, mentres que Marc va caminar pensatiu els escasos cincuanta metres que el separaven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d’invents diversos.
Al voltant de les onze Marc va rebre una telefonada. Era Arnau. "Escolta Marc, he estat pensant en lo que has comentat adés... Si, això de l'intimitat... ¿Encara estàs almorzant a on sempre?... O.K. Baixe en cinc minuts i parlem." L'oficiniste va tornar a deixar el seu mòbil damunt de la taula i en acabant li va pegar l’últim mos a l’entrepà de tonyina en olives.
Al temps que el cambrer li estava servint el café, va entrar per la porta Arnau buscant en la mirada a on estava assentat Marc. En vore'l va dibuixar un lleuger somriure en els seus llavis a manera de salutació respost per part de l'amic en una qüestió: "¿Qué vols, un talla?". "Si per favor, un tallat" va contestar Arnau dirigint-se al cambrer mentres es llevava la jaqueta.
El cambrer quasi mecànicament li va preguntar a Arnau si volia el tallat de sobre o de màquina, a lo que Arnau, que no s'ho havia plantejat, va respondre que de sobre, descafeinat i en sacarina en lloc de sucre. A Marc, no li va sorprendre l'elecció, pero el cambrer va pensar quina classe de desustanciat tenia davant mentres se l'encomanava al company de la barra.
Com si no esperara el tallat, Arnau es va dirigir a Marc, pero en els ulls posats en algun punt indeterminat de la taula. "He estat pensant en això de l'intimitat." En arribar el cambrer va provocar el silenci de nou. "Ací està el tallat". "Ehhh...gràcies". Arnau va mirar el got de vidre i va procedir a omplir-lo del descafeinat del sobre, a barrejar el contingut, i posteriorment a rebolicar també la sacarina, mentres Marc esperava la continuació de les seues paraules. va pegar l'últim mos a l'entrepà de tonyina en olives.aven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d'invents diversos.aven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d'invents diversos.
Al remat Arnau va acabar en tot el procediment que quasi pareixia un expedient més dels que tramitava en la Conselleria. "Bo, ¿qué volies contar-me?" Li va preguntar Marc vegent que al seu amic li costava molt conjugar les paraules. "¿Saps Marc? És tot per lo que m'has dit este matí. És com si haguera estat esperant eixes paraules durant prou de temps."
Marc no va dir res, només restava expectant. Arnau va continuar en les seues paraules. "Duc un temps en un regomello per dins i necessitava amollar-lo. La teua reflexió d'este matí ha segut com l'espentó que estava esperant." De nou el silenci barrejat en l'aroma del café.
"És una cosa relacionada en..., en..., la teua filla Laura". Marc no es va mostrar sorprés, al contrari, pareixia que també havia estat esperant eixes paraules durant prou temps.
En aquell moment Laura no podia ni imaginar que s'anava a convertir en la protagonista de la conversa entre son pare i el seu amic. L'única cosa que li preocupava en aquell instant era no tancar els ulls durant massa temps mentres el mestre de Matemàtiques de les Operacions Financeres omplia la pissarra de fòrmules inintelegibles en el seu estat endormiscat
No tancar els ulls era evitable, només calien una sèrie de tècniques que tots els estudiants universitàris apliquen en menor o major èxit, pero que la seua ment fugira d'aquelles quatre parets i la pissarra es convertira en una finestra oberta als ensomis li va resultar indefugible. Pronte, les fòrmules matemàtiques quedaren darrere i el seu pensament va començar a viajar per algún lloc indeterminat.
Aquelles distraccions temporals s'havien convertit últimament per a Laura en habituals quan ella sempre havia segut una estudiant disciplinada. Els seus ensomis eren una barreja de realitat i desijos que la desconnectaven de l'avorriment de les fòrmules i l'aproximaven a una espècie de realitat màgica digna d'una classe de lliteratura sudamericana contemporànea.
Laura veu la plaja. Nota l'aigua salada baix els seus peus. Escolta la remor de la brisa entre els seus cabells. Acarona la mà del seu estimat entre els seus dits. Un amor que li desperta per primera vegada sentiments que desconeixia. Un voler que han d'amagar entre els seus secrets.
Ell és més major i estan segurs que els pares d'ella no ho acceptarien. El passeig a la vora de la mar continua, encara que la classe arriba a la seua fi.
Quasi no calgué prendre la decissió de mantindre en secret la relació, pràcticament no calgué ni parlar-ho. La diferència d'edat, la distància dels seus móns, la complexitat de les explicacions eren argument més que suficient per a no necessitar cap pacte. Simplement estava ahí. Senzillament era així. Només calia deixar que continuarà passant.
Arnau finalment va alenar interiorment l'alé de forces que li calia per a confesar-li al seu amic allò que guardava en el seu interior. "El cas és que farà cosa de quatre mesos, la teua filla, Laura, em va demanar una cosa que em primer lloc em va deixar desconcertat." Marc va mirar de fit a fit al seu amic preguntant-se quina cosa podria deconcertat una ment tan cartesiana.
Per fi, Arnau, es va llançar. "Resulta que la teua filla em va demanar que... que li deixara les claus del meu apartament en la plaja." Marc va intentar posar un semblant seriós, encara que per dins es pregunta somrient (¿això tan important era açò?¡Este Arnau és increible...!). Tal volta per a conseguir mantindre una una decent serietat li va preguntar: "¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?" una decent serietat li va preguntar: "¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?"decent serietat li va preguntar: “¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?”
Arnau es va sentir de sobte, com en un interrogatori. Pareixia com que l'ambient d'intimitat s'anava perdent i el seu amic volia saber qué passava en les claus de l'apartament i la seua filla, per damunt del sentiment per compartir alguna cosa més que paraules dites al voltant dels efluvis dels cafens. Per això no va dubtar en contestar com si s'estaguera construint una coartada.
"Al principi, com t'he dit, vaig dubtar, pero ella em digué que era per a anar a estudiar. Que d'esta manera podria concentrar-se millor." Marc va clavar la seua mirada, un tant inquisitorial, en els ulls d'Arnau, reforçant així la sensació d'interrogatori. "Pero al remat, ¿qué feres? ¿li les donares o qué?” “Si. Li vaig dir que m’ho pensaria. Pero a l’endemà quedàrem i li les doní”
Marc no va reaccionar. Pot ser Arnau ho esperara i per això es va mantindre uns segons callat. O simplement estava pensant si finalment acabaria de contar l'història com havia estat raonant en si mateix després del café d'aquell matí. Arnau es va decidir. "Fins ara no t'havia dit res perque ella mateixa em va demanar que no et diguera res. Que no vos diguera res."
Durant la conversa, Marc havia arribat a la conclussió que l'única qüestió que angoixava d'alguna manera a Arnau era el fet d'haver-se callat el préstec de les claus de l'apartament. Per això, encara que el seu amic no s'havia adonat, va relaxar la seua mirada lleument. "Ausades que has mantingut el secret" Va encertar a dir l'oficiniste.
Arnau es va sentir relativament culpable. “És cert. Per això quan este matí has dit això de l’intimitat he pensat que eren les paraules que necessitava per a llançar-me a dir-t’ho.” Ho va dir en certa tonalitat disculpatòria. “La veritat és que Laura no m’ha dit res. Ni que anava a demanar-te-les, ni que te les claus del teu apartament, perque… encara les té, ¿no?”
"Sí. Correcte. Les té encara." Va contestar el funcionari com si li faltara l'alé. "¡Ay, Senyor!" Va rebufar Marc que va continuar dient: "No patixques Arnau, esta nit quan la veja li diré que me les dóne i te les torne demà mateix.". "¡No!" Va reaccionar categòric Arnau. "No cal home." Va insistir rebaixant el to de la veu. "T'ho he comentat per a que ho saberes. Pero no cal que li digues res a Laura."
"Com tu vullgues" Va replicar Marc sense massa convenciment. "Realment no les necessite perque no vaig per allí. Ni tan sol pense anar este estiu." Va respondre Arnau reprenint la sendera de l'intimitat. "Entenc. Et recorda a ella, ¿no?". "No és que em recorde a Lisa, és que la veig en cada racó de l'apartament, en cada ullada de la mar."
Arnau va continuar la seua íntima confesió. "Per això no puc tornar. Pero tampoc he volgut posar-lo en venda.Pot resultar estrany, pero és així. No torne perque Lisa està present a cada moment, encara que si deixara de ser meu seria com perdre-la definitivament." Marc havia relaxat la seua mirada. Escoltava al seu amic, encara que la seua ment mamprenia a pensar en noves possibilitats.
"L'apartament és com l'últim lligam tangible en Lisa" Va afermar Arnau. "No tan tangible com penses, perque si no vas..." Va tallar Marc en tanta desafecció aparent que a l'amic li va resultar fins i tot irreverent, de manera que no va poder més que pronunciar balbucejant "¡Home!". "Disculpa que t'ho diga així, pero és la realitat" Va intervindre Marc intentant rectificar l'irreverència.
(És cert) Pensà Arnau. Pero va preferir amagar este pensament en el seu interior. "Per això t'he comentat que et pareixeria estrany." "En tot cas, li demanaré les claus a Laura per a que te les torne." Va insistir Marc. "No. De veres. Deixa que les continue tenint per si vol anar a estudiar allí. Almenys tindrà un us profitós. Simplement t'ho comentava perque pensava que com a pare hauries de saber-ho."
“Entenc, com tu vullgues. Guardarem el secret. En tot cas, tindràs atres claus, ¿no? per precaució.” Li va contestar Marc. “Ehhh... no, bo, sí, sí que hi ha atre joc de claus, pero no les tinc en ma casa. El té la mare la Lisa, com tu dius, per si les necessitava alguna volta tindre una còpia.”
L’oficiniste va mirar l’hora i va exclamar “¡Collons! ¡Qué tart s’ha fet! Escolta Arnau, me n’he d’anar. Continuem parlant, ¿ok?” “Sí, ok” Marc va alçar-se com si el temps s’acabara. Va pagar les consumicions dels dos i va tornar a despedir-se del seu amic en la mirada. Havia deixat de ploure i pot ser per això, li va brollar un somriure a la cara.
Arnau es va quedar per uns instants a soles. Pensava que aquell atac d’intimitat s’havia convertit en un moment ridicul, un instant més dels que estava aveat a protagonisar durant la seua vida. Ara es preguntava perqué li havia contat lo de les claus a Marc. I si este li bonegaria a Laura per la seua culpa. Esperava que no. Al remat s’alçà i tornà a la Conselleria a tramitar expedients.
Marc estava estés sobre el sofà del menjador jugant a ser programador televisiu quan la tauleta de davant seu va començar a vibrar sobtadament. Va deixar el comandament del TDT per a agarrar el mòbil mirant la pantalla abans de parlar. Era Laura. “¿Si?”. “Papà sóc Laura.” “Sí, digues”. “No res, que se m’ha fet tart i no tornaré. Que em quede aci.”
“¿Que et quedes a on? Va inquirir Marc com si volguera de sobte exercir com a pare. “A on va a ser. Ací, en l’apartament.” Li va contestar Laura sense cap intenció d’exercir com a filla. “¡Ahh! Clar, en l’apartament” Va comentar Marc com tornant a la realitat des de l’evassió televisiva. “¿Per cert, Laura, podria fer-te una pregunta?”
“¿Una pregunta?” Va estranyar-se Laura buscant en la memòria algun moment semblant durant els últims mesos sense trobar-lo. “Sí, una pregunta. No crec que siga tan difícil d’entendre.” Va replicar Marc agrejant les seues paraules. Ara sí que era son pare, va pensar Laura, i convençuda que li preguntaria diguera ella lo que diguera va aguardar en silenci.
Marc no va saber com interpretar el silenci de Laura, si com una afirmació (cosa estranya), si com una resignació (cosa improbable) o si com una pregunta lo que vullgues que contestaré si ho estime oportú i lo que estime convenient (cosa més que segura). En tot cas, per damunt del seu silenci, li va fer la pregunta. “Només volia saber si et quedaves a soles.”
A Laura li va sorprendre molt eixa repentina curiositat de son pare al voltant de la seua vida, quan la seua preocupació com a progenitor havia anat progresivament minvant des de que ella recordara. Eixa sorpresa va fer que prollongara el silenci que només va trencar en un solitari “No.”(
Marc no va insistir. Per un instant havia patit un accés de recuperar una relació normal en la seua filla, pero ni era el moment ni tampoc tenia cap intenció real. Només era un cert regomello que li brollava de tant en tant, una recialla del seu instint paternal. És més, sincerament tampoc li importava si ella es quedava o no a soles a l’apartament.
